Trilogy Rock

Cercador:

Trilogyrock, dissabtes de 15:00 a 18:00 ------ Afegir concert a l'agenda ------ Myspace de Trilogy Rock ------ Repopblica

Cròniques de concerts


// Crònica publicada el 14 d'abril de 2008.


Gira per Londres de The Missing Leech part 1 de 5. Crònica del concert a The Queen Boadicea. 16 de març de 2008.


Foto d'arxiu
Foto d'arxiu
Versió en català.
La primera cita anglesa de The Missing Leech, sobrenom que adopta Maurici Ribera per a fer música, tenia lloc en un pub en format de Open Mic.
Els Open Mic, per a aquells que no ho sàpiguen,poden ser de molts tipus i sense desprestigiar altres formes de treballar, la que us relataré és la millor per als músics i locals. M'explico doncs: eaRMusic és una companyia anglesa que es dedica a gestionar tres locals de Londres i rodalies on els músics es posen en contacte amb ells si els hi interessa tocar al seu local varis temes. Ells avaluen la música i si creuen que passes la prova inicial et posen en llista i toques, si no és així i encara tens ganes de tocar; t'apropes al concert i dius que si hi ha espai t'incloguin ni que sigui en horari dolent (inici o final, ja se sap). Amb això hi ha una qualitat mínima assegurada, en format de filtre.
Curiosament eaRMusic també gestiona com a segell a grups com ara: Fiction Plane, banda del fill de Sting, Joe Sumner.
Vaig poder actuar en horari prime time, genial perquè el públic estava encara fresc i era receptiu a la proposta de folk punk i antifolk presentada. Al haver-hi 12 persones al cartell, va implicar que tothom disposes de tres peces a interpretar.
El caliu que s'aconsegueix en aquest tipus d'esdeveniments no me l'hauria imaginat mai que fos tan acollidor. En general la gent no va d'estrella i es concentra a fer-ho el millor possible i si de pas coneix a gent maca i agradable o presència algun grup bo doncs millor que millor. El curiós es que aquí trobem sovint gent amb varis discos que en casos ho fan per obtenir més rodatge o per a preparar-se per a bolos majors.
Les premisses bàsiques era que tot ha de ser acústic per anar bé i respectar el torn i la quantitat de peces. Tot des d'un punt de vista molt professional, respectuós i amb un so de perles.
Propostes:
1.Orlando – Sota aquest nom s'amagava un artista local, tan local que vivia a dos carrers del pub, i s'havia apuntat a darrera hora. Per això va tocar primer. Amb problemes de guitarra li vaig cedir la meva. Com ell mateix va descriure es mou en un pop comercial que sovint s'aparella amb un Jeff Buckley. Va ser més que correcte.
2.Richard – Richard no és la setena meravella del folk, però ens recorda a un primer Dylan un xic perdut i que cal retrobar-se a ell mateix.
3.James Lawn – Aquí trobem la primera sorpresa de la nit. Un cantautor de folk de mitjana edat, de la vella guardia de folk punk. Va assegurar-me no haver sentit a parlar mai de Mike Absalom, però el seu registre era similar. Compta amb varis discos.
4.The Missing Leech – Fins a aquella data el millor bolo que mai havia fet. La gent molt entregada i acabant aplaudint moltíssim. Les peces escollides foren: "You", "Undiscriminated" i "May I Adopt Antartida". Va servir-me per a establir molts contactes amb grans músics i amb algun promotor per si torno a tocar a Anglaterra.
5.Duncan Savage – Un dels personatges que més bé va sonar aquella nit. Un so molt propi de barrejar folk amb blues o garatge. Us imagineu els White Stripes en acústic?
6.Clara Kousah – Un folk dolç que sap enamorar. No és la millor intèrpret de folk pop del moment, però només cal escoltar "Underground" per veure que pot arribar al nivell d'Aimee Mann.
...
Continua a la part 2 de 5.





Versión en español.
Gira por Londres de The Missing Leech parte 1 de 5. Crónica del concierto a The Queen Boadicea. 16 de marzo de 2008.
La primera cita inglesa de The Missing Leech, apodo que adopta Maurici Ribera para hacer música, tenía lugar en un pub en formato de Open Mic.
Los Open Mic, para aquellos que no lo sepan, pueden ser de muchos tipos y sin desprestigiar otras formas de trabajar la que os contaré es la mejor para los músicos y locales. Me explico pues: eaRMusic compañía inglesa que se dedica a gestionar tres locales de Londres y cercanías donde los músicos se ponen en contacto con ellos para poder tocar en su local varios temas, ellos evalúan la música y si creen que pasas la prueba inicial te ponen en lista y tocas, si no es así y todavía tienes ganas de tocar; te acercas al concierto y dices que si hay espacio te incluyan en el cartel ni que sea en horario malo (inicio o final, ya se sabe).
Curiosamente eaRMusic también gestiona como sello a grups como: Fiction Plane, banda del hijo de Sting, Joe Sumner.
Pude actuar en horario prime time, genial; ya que el público estaba todavía fresco y era receptivo a la propuesta de folk punk y antifolk presentada. Al haber 13 personas en el cartel, implicó que todo el mundo disponía de tres piezas a interpretar.
El ambiente que se consigue en este tipo de acontecimientos no me lo habría imaginado nunca que fuera tan acogedor. En general la gente no va de estrella y se concentra en hacerlo lo mejor posible y si de paso conocer a gente maja y agradable; y encima si se puede presenciar algún grupo bueno pues mejor que mejor. Lo curioso es que aquí, encontramos a menudo gente, con varios discos que en algunos casos lo hacen para obtener más rodaje o para prepararse para bolos mayores. Las premisas básicas eran que todo debe ser acústico para ir bien y respetar el turno y la cantidad de piezas. Todo des de un punto de vista muy profesional, respetuoso y con un sonido de perlas.
Propuestas:
1.Orlando – Bajo este nombre se escondía un artista local, tan local que vivía a dos calles del pub, y se había apuntado a última hora. Por esto tocó primero. Con problemas de guitarra le cedí la mía. Como él mismo describió se mueve en un pop comercial que a menudo se empareja con un Jeff Buckley. Fue más que correcto.
2.Richard – Richard no es la séptima maravilla del folk, pero nos recuerda a un primero Dylan algo perdido y que hace falta reencontrarse a él mismo.
3.James Lawn – Aquí encontramos la primera sorpresa de la noche. Un cantautor de folk de media edad de la vieja guardia de folk punk. Me aseguró no haber oído hablar nunca de Mike Absalom, pero su registro era similar. Cuenta con varios discos.
4.The Missing Leech – Hasta aquella fecha el mejor bolo que nunca había hecho.
La gente muy entregada y acabando aplaudiendo muchísimo. Las piezas escogidas fueran: "You", "Undiscriminated" y "May I Adopt Antartida".
5.Duncan Savage – Uno de los personajes que más bien sonó aquella noche. Un sonido muy propio de mezclar folk con blues o garaje. ¿ Os imagináis a los White Stripes en acústico?
6.Clara Kousah – Un folk dulce que sabe enamorar. No es la mejor interprete de folk pop del momento, pero sólo hace falta escuchar "Underground" para ver que puede llegar al nivel d'Aimee Mann.


Text: Maurici Ribera
Fotografia: Duncan Savage
Part informàtica: Ferran Sarrió
Disseny Web: David Vidal

// Crònica publicada per: Maurici Ribera
 
 

// Més informació:


Web amb més informació: http://www.myspace.com/themissingleech
 

   Translator

Translate to:
 

   Arxiu

Cròniques de l'Azkena Rock Festival 2023
// 21 Juny 2023
Olsen Twinz - Trilogy Rock (09/11/19)
// 7 Abril 2020
Overkill - Sala Salamandra (14/09/19)
// 24 Setembre 2019
Neurosis - Apolo (16/07/19)
// 17 Juliol 2019
Madrugada - Razzmatazz 2 (08/05/19)
// 9 Maig 2019
Veure totes
Cròniques RSS
RSS Trilogy Rock Sindicació dels continguts.
------
© Trilogy Rock 2006-2024 Notícies // Agenda concerts // Cròniques // Podcast // El programa // Playlist // Links // Contactar Disseny web: Space Bits