Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 21 de juny de 2023.

Cròniques de l'Azkena Rock Festival 2023

	Foto d'arxiu

Com sol ser habitual, aquest any tocava una nova peregrinació a Vitòria. Un Azkena Rock que tornava a tenir una durada de tres dies i que a continuació faig un resum del més destacat.

Dijous 15: Rancid clars vencedors de la jornada, bona comunicació amb el públic, enèrgics i amb molt bon so. El grup capitanejat pel Tim Armstrong va fer un set repassant el millor del seu llegat amb un "Ruby Soho" que va sonar a glòria. Menció honorífica per Steve Earle que va donar molt bona impressió, però deslluït pel format intimista, ja que hagués guanyat molt en una sala i alabar el concert que va oferir amb la seva banda la Lydia Lunch.

Divendres 16: Vaig presenciar la sorpresa del festival en el Trashville, Reverend Peyton's & Big Damn Band. Deutors dels millors Left Lane Cruiser, la seva combinació explosiva de blues accelerat i enèrgic amb el millor boogie rock, va fer embogir al públic des de les primeres notes.

Al final de la jornada teníem The Soundtrack of Our Lives al segon escenari, molt bona impressió de la banda amb un set impecable. Llàstima que el so no va ser el més satisfactori, en molts moments el baix estava desproporcionat i saturava a on estava situat. Pel record una enorme interpretació de "Second Life Replay", pura màgia, on la banda va demostrar les taules que tenen. Destacar el treball que fa el Martin als teclats per aconseguir el so atmosfèric que té el grup.

Dissabte 17: Si hi ha un grup que fa temps que tenia necessitat de poder presenciar el seu directe, sense cap dubte és Melvins i no van defraudar. Bon setlist, molt bona compenetració entre els músics i so excel·lent. En la retina encara una espectacular "Honey Bucket" y en definitiva, evidenciant perquè són els reis entre altres coses del so sludge metal.

La traca final va venir d'un Iggy Pop que a hores d'ara ja no ha de demostrar res, però que continua desafiant el pas dels anys amb una energia i vitalitat impròpies d'una persona de la seva edat. Però no només és la vitalitat, si no que amb el pas dels anys s'ha convertit en un mestre de cerimònies únic. Per gravar en lletres d'or la bogeria entre el públic i la Iguana quan va sonar "Down on the Street", brutal.

Finalment fer esment dels concerts de la Virgen Blanca, un dels esdeveniments que fan únic aquest festival per l'ambient rocker que es respira, on el concert que va oferir en Chuck Prophet va ser realment especial i emotiu. Bon rock d'arrels amb aires de paisley underground amb una magnífica comunió amb el públic. El millor concert que he vist mai a la Virgen Blanca a data d'avui.

Com a notes negatives comentar que continua sent un misteri els problemes de so del segon escenari que en pocs metres pots passar d'un so dolent a un de bo, desafiant les més elementals lleis de la física. A més de la pobre i erràtica política de comunicació per part del festival a les primeres hores de la jornada de dissabte, a causa de la pluja, que degut això es van haver de cancel·lar concerts i ressituar d'altres.

// Crònica publicada per: David Rius