Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 2 d'abril de 2008.

Cada dia pot ser Saint Patrick's Day!. Crònica del concert de The Mekons a la [2] Apolo de Barcelona.

	Foto d'arxiu

Versió en català.
El passat dimecres 27 de febrer de 2008, el grup britànic/americà The Mekons, per fi va assaltar els escenaris catalans per primer cop en la seva llarga trajectòria de 30 anys.
Ser un grup de culte i a sobre tenir l'infortuni d'actuar el mateix dia que el Barça es juga punts importants, sol ser sinònim de poca afluència de públic a la teva actuació; i per desgràcia així va ser. De totes formes van oferir-nos una autèntica festa de folk punk i regust celta, sense contemplar el que va ser el seu primer registre sonor que anava en clau de postpunk. En ocasions van revestir les belles melodies de so country o per contra a un nivell més roquer i "macarra".
Amb alguna cosa més que un entrepà de tonyina i una ampolla d'aigua, van també anar relatant històries divertides que s'intercalaven entre peça i peça o a mode d'epíleg dins d'elles.
Bisos amb acordió pròxims a una cantata d'havaneres en tota regla. El pròxim cop que vinguin farem un cremat.
Diversió i xirinola no en va faltar i curiosament tot i l'alt nivell de ballabilitat que com- porta la seva música, poca gent en va fer us.




Versión en español.
Cada día puede ser Saint Patrick's Day. Crónica del concierto de The Mekons a la [2] Apolo de Barcelona.
El pasado miércoles 27 de febrero de 2008, el grupo británico/americano The Mekons, al fin asaltó los escenarios catalanes por primera vez en su larga trayectoria de 30 años.
Ser un grupo de culto y encima tener el infortunio de actuar el mismo día que el Barça se juega puntos importantes, suele ser sinónimo de poca afluencia de público a tu actuación; y por desgracia así fue. De todas formas nos ofrecieron una auténtica fiesta de folk punk y regusto celta, sin contemplar lo que fue su primer registro sonoro que iba en clave de postpunk. En ocasiones revistieron las bellas melodías de sonido country o por el contrario a un nivel más roquero y "macarra".
Con algo más que un bocadillo de atún y una botella de agua, también nos fueron contando historias divertidas que se intercalaban entre pieza y pieza o a modo de epílogo dentro de ellas.
Bises con acordeón próximos a una cantata de habaneras en toda regla. En su próxima visita haremos un "cremat".
Diversión no faltó y curiosamente aunque disponen de un alto nivel de bailabilidad que comporta su música, poca gente hizo uso alguno de ello.


Text: Maurici Ribera
Fotografia: Madam Green.
Part informàtica: Ferran Sarrió
Disseny Web: David Vidal

// Crònica publicada per: Maurici Ribera
 

// Més informació:

Web amb més informació: http://www.myspace.com/mekons