Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 3 de febrer de 2008.

Dirty Ray reviu, amb molt poca resposta de públic assistent, la flama dels Immaculate Fools. Divendres 18 de gener, sala BeCool.

	Foto d'arxiu

Versió en català.
Kevin Watherill, l'exlíder dels Immaculate Fools, va presentar-se en solitari, sota el pseudònim de Dirt Ray, per a una explosiva combinació de clàssics del seu anterior grup i peces de nova collita.
"Primitive" obra que va servir de nexe entre clàssics veu més del blues d'arrel psicòtica o més country i folk com van ser: "Cherry Tree" on emulava la veu de Tom Waits, la més dylanesca però certament psicòtica "Moon on a Stick" i l'enllaç per a tot "Devil's Dream". Quedant curiós de veure com les anava enllaçat amb peces més pop, fosques o d'altres de regust celta com: la propera a un The Silencers "Sad", la quasi himne "Immaculate Fools", les esencials "Tragic Comedy", "Wish You Were Here" o "Girl" ...
Llàstima que un músic, capaç amb la seva anterior formació d'omplir una sala Zeleste i deixar gent a fora, només pogués congregar 33 persones en una actuació gratuïta i en divendres nit.
Per sort per als pocs assistents, l'espectacle es va allargar fins a les 2 hores i va acabar amb una impressionant versió de "Baby, Please Don't Go" de Big Joe Williams 1935.





Versión en español.
Dirty Ray revive la llama de los Immaculate Fools; con muy poca respuesta de público asistente. Viernes 18 de enero, sala BeCool.

Kevin Watherill, el exlíder de los Immaculate Fools, se presentó en solitario, bajo el pseudónimo de Dirt Ray, para una explosiva combinación de clásicos de su anterior grupo y piezas de nueva cosecha.
"Primitive" obra que sirvió de nexo entre clásicos voz más del blues de raíz psicótica o más country y folk como fueron: "Cherry Tree"donde emulaba la voz de Tom Waits, la más dylanesca pero ciertamente psicótica "Moon On a Stick" y el enlace para todo "Devil's Dream". Quedando curioso de ver como las iba enlazado con piezas más pop, oscuras o con otras de regusto celta cómo: la cercana a un The Silencers "Sad", la casi himno "Immaculate Fools", las esenciales "Tragic Comedy", "Wish You Were Here" o Girl "
Lástima que un músico, capaz con su anterior formación de llenar una sala Zeleste y dejar gente afuera, sólo pudiera congregar 33 personas en una actuación gratuita y en viernes noche.
Por suerte para los pocos asistentes, el espectáculo se alargó hasta las 2 horas y acabó con una impresionante versión de "Baby, Please Don't Go" de Big Joe Williams 1935.

Text: Maurici Ribera
Fotografia: Dirty Ray per Madam Green.
Part informàtica: Ferran Sarrió
Disseny web: David Vidal

// Crònica publicada per: Maurici Ribera
 

// Més informació:

Web amb més informació: http://www.myspace.com/dirtyrayweatherill