Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 12 de juliol de 2007.

Increïble Beck jam presenciada a la Sala Bikini. Crònica de l'actuació del músic britànic, Jeff Beck, del passat dimarts 10 de juliol de 2007.

	Foto d'arxiu

Versió en català.
Jeff Beck, amb aparença de membre dels Ramones i Fender Stratocaster blanca, ha sabut envellir bé i mantenir-se com un dels grans guitarristes de tots els temps. Res a veure el que està fent en l'actualitat amb els vells temps, amb The Yardbirds, o quan reclamava l'ajut de cantants per a posar veu a les seves composicions.
Una sala Bikini a petar com mai on no hi cabia ni una agulla i que suposava la seva primera tornada, als escenaris estatals, des de 1979.
Rock tintat de jazz, però des d'un punt de vista d'arribar a aquí no li agradi el gènere, una mica de funk, tocs de hard rock i fins i tot algun tema més space rock amb una ona similar a si Chemical Brothers fessin jazz rock.
Referències com "Eternity Breath" de John McLaughlin, "Stratus" de Billy Cobham apropada a les masses per un sampleig de Massive Attack, "Goodbye Pork Pie Hat" de Charles Mingus, "Star Cycle", "Led Boots", la final "Blue Wind" o la curiosa versió de "Day In The Life" de The Beatles.
La resta de la formació: Vincent Colaiuta a la bateria, Jason Rebello als teclats i la jove Talia Wilkenfeld al baix; compten amb el bagatge d'haver tocat amb Zappa, Sting, Chick Corea o Backstreet Boys entre d'altres. Músics impressionants i que acabaven de donar sentit a una bona banda de rock de directe.
A pesar de que molts preferim la seva primera època. Per menys tècnica que fos, podríem dir que amb 63 anys, Jeff Beck, encara és capaç de explicar-nos moltes coses i de fer vibrar el personal.
Això sí amb unes quantes cançons més i una sala més gran i amb igual qualitat de so ens ho hauríem passat molt millor.



Versión en español.
Increíble Beck jam presenciada a la Sala Bikini. Crónica de la actuación del músico británico, Jeff Beck, del pasado martes 10 de julio de 2007.

Jeff Beck, con apariencia de miembro de los Ramones y Fender Stratocaster blanca, ha sabido envejecer bien y mantenerse como uno de los grandes guitarristas de todos los tiempos. Nada que ver lo que está haciendo en la actualidad con los viejos tiempos, con The Yardbirds, o cuando reclamaba l'ayuda de cantantes para poner voz a sus composiciones.
Una sala Bikini a petar como nunca dónde no cabía ni una aguja y que suponía su primer retorno, a los escenarios estatales, desde 1979.
Rock tintado de jazz, pero des de un punto de vista de llegar a quien no le guste el género, algo de funk, toques de hard rock e incluso algún tema más space rock con una onda similar a si Chemical Brothers hicieran jazz rock.
Referencias cómo: "Eternity Breath" de John McLaughlin, "Stratus" de Billy Cobham acercada a las masas por un sampleo de Massive Attack, "Goodbye Pork Pie Hat" de Charles Mingus, "Star Cycle", "Led Boots", la final "Blue Wind" o la curiosa versión de Day "In The Life" de The Beatles.
El resto de la formación: Vincent Colaiuta a la batería, Jason Rebello a los teclados y la joven Talia Wilkenfeld al bajo; cuentan con el bagaje de haber tocado con Zappa, Sting, Chick Corea o Backstreet Boys entre otros. Músicos impresionantes y que acababan de dar sentido a una buena banda de rock de directo.
A pesar de que muchos preferimos su primera época. Por menos técnica que fuera, podríamos decir que con 63 años, Jeff Beck, todavía es capaz de explicarnos muchas cosas y de hacer vibrar al personal.
Eso sí; con unas cuántas canciones más y una sala más grande y con igual calidad de sonido nos lo habríamos pasado mucho mejor.

Text i fotografia (perdó però era impossible apropar-se més) - Maurici Ribera
Part informàtica - Ferran Sarrió

// Crònica publicada per: Maurici Ribera
 

// Més informació:

Web amb més informació: http://www.jeffbeck.com