Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 2 de juliol de 2015.

Crònica de l'Azkena Rock 2015

	Foto d'arxiu

Introducció: Més que fer una crònica a l'ús d'un festival, em concentraré amb els concerts més destacats del que vaig poder viure, en un dels festivals més especials pels amants del rock, on no només cal destacar els concerts que es viuen dintre el recinte del festival, sinó com la ciutat viu de manera intensa aquest dies amb els concerts que es fan a la plaça de la Virgen Blanca, on es respira la essència del festival.

(Divendres 19 de juny)

Black Mountain: Molt s'esperava de l'actuació dels canadencs, feia setmanes que s'havia aixecat una certa controvèrsia, sobre el fet que en el set list actual, no hi ha cabuda pels temes del seu últim treball en estudi, "Wilderness Heart", en front d'un major pes del seu primer treball, recentment reeditat.

El concert va començar amb un demolidor set del seu segon treball "In the Future": "Stormy High", "Tyrants" i "Wucan" amb un so compacte i enèrgic amb un excel·lent equilibri entres els músics. Tot seguit el grup donaria un cop de timó, per entrar en temes del seu primer treball, entrant en la senda més hipnòtica i psicodèlica del grup, on van demostrar tenir moltes taules, amb unes jams plenes de mil i un matisos, fins aconseguir abstreure't del teu entorn i que per uns moments et transportessin als anys setanta, com si estiguessis presenciant el concert de Pompeia dels Pink Floyd, com per exemple amb la extensa jam inclosa a la part central del tema "No Hits" o " Set Us Free".

A destacar la versatilitat del grup d'endinsar-se en diferents terrenys i sobretot, de com aconsegueix plasmar Steven McBein la seva particular manera de tocar la guitarra, tan en les parts més lisèrgiques com les més enèrgiques, demostrant que no cal caure en el virtuosisme, per poder tenir una manera tan personal de tocar la guitarra, alhora de desenvolupar fragments instrumentals . Un punt a ressaltar, és la presència de la vocalista Amber, com a contrapunt del Steven a les veus, que sense tenir un gran carisma en escena, encaixa perfectament al centre del escenari amb el concepte que intenta transmetre el grup.

Personalment el millor directe d'aquesta edició, en el pla musical. Un grup que ha sabut trobar el seu lloc, entre les mil i una bandes que han sorgit agafant les influències del rock dels anys setanta, demostrant que van un pas per davant de la resta de grups actuals, dintre el seu gènere.

L7: No tenia gaires esperances en aquest retorn, i més, si partíem com a punt de referència el desastrós concert, dintre el marc del Primavera Sound, de les seves companyes de generació, Babes in Toyland i que recentment també, han tornat als escenaris.

Un concert que va començar amb la sorpresa d'una actitud imponent i festiva a la vegada. Si per una banda, he comentat que els reis del festival van ser Black Mountain en el pla musical, las reines en el pla d'actitud van ser L7. No semblava que haguessin passat tants anys, però la gran pega, va ser un so horrible en el tram inicial del concert, que posteriorment es va poder anar arreglant progressivament, almenys en la zona on estava ubicat. Un set list que es va concentrar en el seus tres treballs editats, a la primera meitat de la dècada dels noranta, quan estaven situades en el seu millor moment de popularitat, sobretot el treball "Bricks Are Heavy".

Un concert que va sorprendre com la dupla Donita Sparks – Jennifer Finch, no han perdut gens ni mica de carisma. Una Donita que continua projectant el seu rol de líder, però que sobre l'escenari, la Jennifer irradia un carisma especial amb la seva particular manera de moure's per l'escenari. On es va poder constatar com aconseguien transmetre i contagiar la seva energia al públic, congregat a aquella hora, amb clàssics com "Shove", "Deathwish", "Slide", "Shitlist" i sobretot els bises, en el moment més àlgid del concert, amb la immortal "Pretend We're Dead".

Esperem que amb aquest retorn, a l'alçada de la seva llegenda, sigui per força temps si mostren aquest entusiasme sobre l'escenari i que la propera vegada, tinguem l'oportunitat de gaudir d'un millor so.

(Dissabte 20 de Juny)

Cracker: Un dels grups que van marcar una generació els anys noranta i encapçalats per un dels tàndems més interessants que ha donat el rock en els últims trenta anys, Lowery-Hickman. El concert que van realitzar, al passat dissabte a mitja tarda, va ser de nou una demostració de saber estar sobre l'escenari i una classe magistral de rock, ja sigui amb els temes més propers al folk o els més directes de pur rock n' roll.

Ja des dels inicis amb "One Fine Day" ja van donar mostres de la qualitat dels músics que teníem davant nostre. Enseguida van arribar els primers clàssics mítics del grup amb "Low" i "Teen Angst" que van aconseguir connectar totalment amb el públic congregat a l'escenari principal, sentint com la gent corejava els temes en qüestió. Seguit de temes del seu últim treball en estudi, destacant "March of the Billionaires" i "Where Have Those Days Gone" que no van desentonar amb els clàssics del grup.

Durant tot el concert Hickman va fer tot una demostració de com tocar la guitarra amb un feeling especial, ni una nota més ni una nota menys. Un guitarrista que desgraciadament no se li ha reconegut l'enorme talent a les sis cordes i que encara es pot permetre el luxe de poder acompanyar a les veus, en determinats moments del concert, en Lowery. I per part del frontman, va sorprendre la capacitat que té d'emocionar, a la parròquia congregada, amb una sensibilitat a la veu on pocs poden arribar.
També van caure altres clàssics com "Sweet.Potato" o "This is Cracker Soul", però si haguéssim de posar alguna pega, seria l'elecció de "El Cerrito" com el tema per acabar el concert, un tema no gaire destacat del seu últim treball i que si haguessin finalitzat amb algun clàssic més directe i elèctric de la seva dilatada discografia, com per exemple "Get off This", haguessin acabat el concert amb el públic de Mendizabala als seus peus.

Kvelertak: Molta expectació a l'últim concert del festival al segon escenari. Es palpava a l'ambient, les ganes que havia per presenciar el concert dels noruecs.

El tret de sortida va ser el tema que tenca el seu últim treball discogràfic, "Kvelertak", com si es tractés d'un cop de destral, es va trobar a faltar el ritual del mussol, que fa el frontman del grup a l'inici del concert, creant un in crescendo fins que el grup alhora ataca el primer tema del concert, un dels inicis més demolidors que he presenciat.

El concert, com a única pega, va ser la dificultat en alguns moments de poder escoltar en condicions la veu del vocalista. Però cal destacar la seva completa entrega, on es pot afirmar categòricament que actualment, dintre el metal, pocs poden fer-li ombra, assumint el rol de líder del grup des del primer minut. Cal destacar, per una altre banda, el so que aconsegueixen els membres del grup, el fet de tocar amb tres guitarristes, fa que el so es propulsi d'una manera més compacte, amb temes com "Undertro", "Bruane Brenn" o "Blodtorst", entre d'altres.

Grup que ha sabut portar de manera personal i equilibrada, la combinació per una banda del metal extrem, amb elements del hard rock o punk rock escandinau. Deutors i a la vegada dignes successors, del que en el seu dia eren capaços de fer el suecs Entombed.


Conclusions: Una altre vegada deixar palès que cap festival que es fa a la península, conté l'esperit especial que es respira a Mendizabala i la ciutat els dies del festival. Però també hi ha certes mancances: Tot i haver millorat la política de comunicació aquest any, per part de l'organització, era més que evident el tancament en fals del cartell amb la incorporació de Ocean Colour Scene, (quan el públic fidel esperava un cap de cartell comparable el del divendres, ZZ Top). L'organització encara evidencia llums i ombres amb la seva gestió.

Com a cosa habitual que any rere any es perpetua, els problemes de so en determinats concerts, com la falta de volum en l'escenari principal i els problemes en determinats concerts en el segon escenari i per últim, les carpes on es podia gaudir de les sessions dels Dj's, eren extremadament petites respecte l'audiència del festival.

Tot i així, llarga vida al Azkena Rock, pensant ja amb la propera edició.


// Crònica publicada per: David Rius