Cròniques de concerts |
 |
// Crònica publicada el 24 de juliol de 2011.
Karma to Burn + Neurosis (Apolo – 21.07.11) Barcelona
 |
|
| Fotos de Karma to Burn en directe per Edu Mató. |
|
Havia posat forces expectatives pel doble concert que ens va oferir l'Apolo la nit passada. Per una banda teníem el grup d'stoner instrumental per excel·lència els Karma to Burn i per una altre, teníem una de les formacions pioneres del metal experimental o post-metal (les etiquetes és queden en res, quan es parla d'aquest grup) els Neurosis i la veritat és que no van decebre, gens ni mica, cap de les dues propostes.
Uns Karma to Burn tan descarats amb la seva proposta instrumental, com uns Mogway, que per res sona avorrit o carregós. Uns gamberros de Virginia que venien amb el rol de teloners, a priori, van oferir un concert dinàmic i sense fissures amb un so compacte. Una formació que partint del hard rock dels setanta amb influències de la psicodèlia i a base de riffs metàl·lics i pesats (cops de guitarra sísmics i una bateria omnipresent que marca el tempo dels temes) fan un còctel explosiu i és en el directe on es demostra el seu talent.
Venien a presentar el seu últim treball "V", d'aquest disc va sonar aplastant el tema "Forty-Seven". Els millors moments van venir pels temes de la seva obra de culte "Wild Wonderful Purgatory" com "Twenty", "Eight", "Twenty-Eight" o una brutal "Thirty-Two". Cal destacar sobretot la tasca que fa el bateria, Rob Oswald, marcant el ritme i la pauta dels temes, ben secundat pel baix del Rich i un William a la guitarra impecable.
Després de la descarga elèctrica venia, teòricament, el plat fort de la nit, tenint en compte que abans de començar Neurosis la sala pràcticament presentava un ple absolut, encara que en aquells moments ja m'havia destrossats les cervicals a cops de riff dels K2B. Uns Neurosis que feia 11 anys que no trepitjaven la ciutat comtal amb els seus ritmes percusius minimalistes amb ràfegues de violència sonora. Una proposta extrema i la vegada difícil de pair, sobretot els seus discos d'estudi amb un so realment cru i que en la dècada passada van fer escola per molts dels grups que van sorgir sota l'etiqueta post-metal.
"Locust Star" va donar el tret de sortida provocant la bogeria del públic, que a partir d'aquell moment presenciaria tot una experiència extrasensorial. Un Scott Kelly a les veus espectacular, recolzat magníficament per l'Steve Von Till a les veus també. Un espectacle on sobre la música és van succeint projeccions més pròpies de l'apocalipsi que d'un concert de rock, amb tota la simbologia pagana i de destrucció que aporta el seu caos sonor. Caldria destacar dintre el setlist "End of the Harvest", una sensacional "Belief" o "At the End of the Road".
La traca final vindria amb una descomunal "Through Silver in Blood" on l'Scott Kelly si va deixar la pell (fins i tot, d'un cop de cap al micro es va obrir un trau al front) i que al final a cops de timbals tan l'Steve com Scott van deixar patent, que un cop a la vida com a mínim, és essencial veure aquest grup amb una sala amb les condicions de l'Apolo.
// Crònica publicada per: David Rius
// Més informació:
|
|
 |
Translator |
|
