Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 21 de maig de 2011.

Michael Monroe + White Cowbell Oklahoma – Razzmatazz 2 (19-05-11).

	Michael Monroe i banda al Razz 2. Foto de David Rius.

La nit la van obrir els americans White Cowbell Oklahoma, una formació amb un so que s'acosta a Jason & the Scorchers amb molta més influència del rock sureny dels anys 70. El concert va anar de més a menys i per moments es va fer pesat. La nota curiosa o freaky va ser un dels innumerables jocs d'artifici casolans. Un d'ells consistia en estripar un rollo de paper higiènic amb una motoserra, que segur quedarà a l'historia de la sala com un dels moments més freakys. Uns rednecks força curiosos que sincerament, el seus números de circ no encaixen gaire amb la proposta musical que fan.

Expectació per veure la nova formació de luxe d'en Michael Monroe, que curiosament vem poder gaudir de la seva presència a un bar proper a la sala amb una actitud amigable amb la gent i sempre portant aquella aureola de rockstar. S'agraeix que una llegenda no tingui inconvenients per passar una estona amb els seus fans.

Es va fer esperar en Michael Monroe, però a les 22:15h va caure "Trick of the Wrist" com una bomba expansiva, del seu últim treball "Sensory Overdrive". Els temes del seu últim disc van ser força impactants i no van desentonar amb els clàssics de sempre. D'aquest disc van sonar també el single 78', "Got Blood?", "Modern Day Miracle". Un Michael Monroe que es va mostrar pletòric durant tot el concert, no va parar en cap moment i que va demostrar perquè és el frotman que ha deixat més influència a l'sleazy angelí, sobretot amb la manera de moure's, Axl Rose li deu moltíssim.

Evidentment els moments àlgids van venir amb els temes del mític disc que va fer el Michael amb els Demolition 23. Van sonar "Hammersmith Palais", "Dysfunctional" i una "Nothin's Allright" cantada per tota la sala. També va haver-hi l'homenatge que sol fer en Michael Monroe al punk, de finals dels 70', amb "Machine Gun Etiquette", "Love Song" dels Damned i "I Wanna be Loved" d'en Johnny Thunders. Per part dels Hanoi Rocks "Motorvatin", "Back to the Mistery City" i una magistral "Malibu Beach Nightmare" que va sonar a glòria amb el solo de saxofon d'en Michael inclós.

Per tanca el concert en Michael ens tenia preparat una sorpresa, es va posar a la bateria i el Ginger va cantar el clàssic dels Ramones "Blitzkrieg Bop" amb tota la sala corejant "Hi Ho, Let's Go".

Com a punt negatiu la curta durada del concert, 1 hora i quart. Que ja va provocar algunes queixes dels assistents. Tal com va passar al concert de Social Distortion fa dos anys. Però a favor, s'ha de dir que en Michael Monroe i va posar més ganes i ànima al concert d'ahir i espero que segueixi l'estela de l'Iggy Pop, van passant els anys però les ganes i la il·lusió encara estant vigents com el primer dia.

Crònica i fotos de David Rius

// Crònica publicada per: Maurici Ribera