Cròniques de concerts

// Crònica publicada el 8 de desembre de 2010.

La nostra crònica del Primavera Club 2010.

	Foto petita d'Edwyn Collins. Foto gran de Tennage Fanclub. Fotos de Madam Green.

Aquesta és la crònica que hem realitzat a partir dels diferents actes que hem pogut veure del festival. Probablement no us hi sentireu identificats. Tot dependrà de quin itinerari hagueu seguit.

Dimecres 24 de novembre – Sala Apolo - Frankie Rose & The Outs

Concert correcte amb certs daltabaixos. Compten amb una posta en escena força desganada i que no acaba de convèncer que per desgràcia ni molt menys arribar a les cotes del que serà el seu disc de debut.
Semblaven més pendents d'acabar l'actuació, de realment de concentrar-se en el que feien. A sobre el millor tema de la nit, l'havia escrit la cantant pel seu pas a Vivian Girls.



Dijous 25 de novembre – Sala Apolo – Wild Nothing + Beach Fossils + Jaill + Dam-Funk & Master Blazter

Els Wild Nothing tenen bones cançons i les interpreten molt bé en directe i igual que en el seu debut saben capturar el so del moment. Probablement dir que simplement els hi falta un cert rodatge d'escenaris per a poder transmetre tota aquest nivell musical i connectar més amb el públic.

Els Beach Fossils potser, en canvi, són més matussers que els Wild Nothing però van saber arribar més fàcilment amb el assistents a l'actuació i demostrar així com de bo és el seu disc.

Jaill per desgràcia va oferir una actuació on tot i tenir moments divertits no van acabar de quallar bé al interpretar les peces del seu darrer àlbum. Més pendents d'explicar les birres i la maria que duien a sobre que de tocar bé.

Dam-Funk & Master Blazter van ser curiosos i van saber atreure a públic poc habitual del festival. Imagineu a un Stevie Wonder vuitantero amb màquines futurístiques i bones vibracions.



Dijous 25 de novembre – Sala Bikini – Edwyn Collins + Callers --- Divendres 26 de novembre Casino de l'Aliança – Edwyn Collins
L' Edwyn Collins (juntament amb els Teenage Fanclub) va ser sens dubte una de les actuacions més esperades del festival i, a Barcelona, vàrem tenir la oportunitat de disfrutar-lo per partida doble. Una hora i mitja abans que ell sortís a l'escenari , els Callers van oferir-nos les seves cançons davant una sala que s'anava omplint de mica en mica fins a acabar en un 'ple total' . La banda de l' Edwyn Collins, que comptava amb en Paul Cook dels Sex Pistols a la bateria, va sortir puntualíssima a l'escenari del Bikini, moments més tard una veu presentà l' Edwyn i aquest sortí ajudat del seu bastó per asséure's damunt un bafle a cantar. Tothom es va quedar marabellat davant la gran actuació que estàvem presenciant, fins i tot en William no va parar de ballar i fer fotos amb el mòbil, només va parar moments abans que sortís a cantar juntament amb el seu pare 'In Your Eyes' ( originalment cantada a duo amb en Jonathan Pierce dels Drums)
L' endemà, al Casino de L' Aliança, tot i estar tots visiblement més cançats, fins i tot el seu fill semblava 'mig malalt', van repetir deixant-nos a tothom un altre cop bocabadats. Van canviar una mica l' ordre de les cançons (recuperant, com el dia anterior, temes d' Orange Juice) i en William va tornar a sortir a l' escenari a cantar i ballar.



Divendres 26 de novembre – Sala Apolo i la [2] – Tamaryn, Smoke Fairies, Male Bonding, Teenage Fanclub i Wavves.

Tamaryn tenen grans cançons i un bon directe, però realment encara no s'han trobat; volen ser els nous Mazzy Star? De totes formes una més que agradable sorpresa.

Smoke Fairies igual que Tamaryn, encara han d'acabar de definir el seu so. Veuen en excés de Sandy Denny o de Pentangle. Bones veus, alguns temes per sobre la mitja folk; però a diferència dels abans anomenats; no van acabar de saber transmetre.

Male Bonding són com uns Nirvana en àcid i molt esverats. Una mica massa poc polits, però crec que d'això es tractava la seva proposta.

Teenage Fanclub venen molt sovint i mai saps quin concert t'oferiran. Aquest cop va ser dels diferents; normalment o són molt bons o són molt dolents; en aquesta ocasió va ser simplement bo. Rescatant peces de les diferents èpoques del grup i amb uns The Byrds, Beatles sempre present com a màximes influències.

Wavves aquest cop es van comportar. Totes les cançons fora d'estudi sonaven exactament iguals; però 100% disfrutable. El bateria acaba de plegar del grup – sembla ser que durant l'actuació va deixar anar la frase - "Don't fire me" – "no em feu fora del grup". un presagi?



Dissabte 27 de novembre – Casino de l'Aliança, Sala Apolo i la [2] – Sophia, Lou Barlow, Zola Jesus, The Hundred in the Hands i Wavves

Sophia va ser una de les absolutes sorpreses del festival. Explicant-nos situacions dramàtiques des de la saleta de casa seva; això semblava l'escenari. Cançons precioses, acompanyades d'una tendresa i una elegància particular.

Lou Barlow va anar marcant el pols de la nit amb temes que anaven de la seva carrera en solitari, del seu pas per Dinosaur Jr., Sebadoh i amb mil anècdotes divertides.

Zola Jesus en solitari és pròxima a una mena de Goldfrapp indie. Elèctrònica, bona veu i una posta en escena discutible.

The Hundred in The Hands van fer-ho millor del que tot pronòstic marcava. No són res de l'altre món i plagien a tort i adret; però tenen cançons prou defensables.

Wavves a la 2 de l'Apolo la van tornar a liar. Concert similar al del dia anterior, però amb sala més reduïda. Invasió d'escenari i stage diving.



Diumenge 28 de Novembre – Sala Apolo – The Rural Alberta Advantage + The Jim Jones Revue + Holy Fuck

The Rural Alberta Advantage saben moures en terrenys del rock alternatiu, del pop amb ires folk i fins hi tot apropar-se al gruix de Saddle Creek records. Bateria hardcore per a melodies pop.

The Jim Jones Revue, no inventen res; revitalitzen el rock dels 50s, el rockabilly i ho traspassen al boogie o al pub rock. Uns Dr. Feelgood actuals?

Els canadencs Holy Fuck van tancar la paradeta amb el seu desplegament de música electrònica rock.
Movent-se en sons pròxims al funky o sovint apropant-se a !!!, però sense aconseguir-ho. Els millors moments eren els que es traslladaven als 80s i ressonaven uns teclats repetitius; com en l'ascendent i captivador darrer tema; un bon clímax nocturn per a clausurar el festival.


Pd: La part d'Edwyn Collins i de Callers feta per Madam Green.

// Crònica publicada per: Maurici Ribera
 

// Més informació:

Web amb més informació: http://www.primaverasound.com