Cròniques de concerts |
 |
// Crònica publicada el 12 d'octubre de 2010.
Mudhoney i The Meanies a l'Apolo – 29/09/2010
 |
|
| Mudhoney a la Sala Apolo de Barcelona. Foto de Madam Green. |
|
Dia de la vaga general i la gent troba moltíssimes dificultats per a poder arribar a l'Apolo; comença el concert i costa, però finalment arranca l'augment de públic fins a arribar a entre mitja sala i tres quartes parts.
Obren The Meanies, proposta australiana a mig camí entre el punk i el grunge que perden la diversió que discos com Come 'n' See del 1992 aportaven al seu moment.
La baixa per mort de Tas Blizzard, guitarrista de la banda, els hi va suposar un cop molt fort del que encara no s'han recuperat.
L'actitud del cantant ens va fer entretenir i passar una bona estona, però les cançons no acabaven mai d'arribar, quelcom no funcionava.
El moment de la cançó dels cangurs van ser els seus 3 minuts de glòria; esperem que recuperin el seu nord.
Van seguir Mudhoney, un dels pioners i grans del grunge. Una d'aquelles bandes que sempre van a per totes en directe.
Mark Arm no va parar durant tota l'actuació de cantar com si la vida s'hagués d'acabar, amb un sentiment extrem que va voler accentuar en el moment que va deixar la guitarra, per a concentrant-se a poder "bramar" més. Per desgràcia un dels pocs moments que el concert va baixar mínimament.
Com de bé sonen peces de la seva primera època de "Superfuzz bigmuff" 1988, combinades amb altres de recents, tot passant per Touch me I'm sick, Suck you dry, Next time I get next to you o Hard-on for war entre d'altres.
Força conjugada amb algunes peces més melòdiques que Steve Turner s'encarregava de porta la melodia a la guitarra, mentre els companys ho embrutaven sàbiament. .
// Crònica publicada per: Maurici Ribera
// Més informació:
|
|
 |
Translator |
|
